At the Limits of Bogotà
this

entering

into the library

of my eyes

muzzled

against

the nameless

shadows

the incessant

ceiba tree

i have learned

to die

by heart

inside myself

to tear away

the beasts

of forgetting

to dig

because

the tunnels

of yesterday

forge

temples

of cold

ceremony

frontiers

out there

at the limits

of Bogotá,

in the natural

reserve

of your

confines

you arrived

not arriving

thirsty

Glaucus

with knots in

your lichen

and tombs

in your mirrors

you entered

the forest

of the Urals

of wild

trees

and pneumatic

fanatic

watercress

hollowed out

by alchemy

in your hands

you stalked

seminal

shortcuts

in the masked

manuscripts

mirages

of droplets

and oceans

salivating

incessant

solstices

that i lead

into the folds

of the painted

kimono

today

i crave

the animal

bones

that cradle

the guts

of your moans

that i can

walk you

kilometers

below

following you

shortcuts

in the rowen

sudden

shore

shelter

from the living

river

that you have

encrypted

in blue

deserted

without

landmarks

in me

oceanic

deluges

in Thebes

we aren’t

anything

as before

footbridges and fish

in our hands

in our fingers

we have

keels

like midsummer

Andean

peaks

the dew

and the arabesque

of the seven

feline

mornings

at the center

of the crest

that i lead

to my breast

that lets

us

pass by

minus

mended

moorings

or ropes

that make us

pass through

the tunnels

of yesterday

frontiers

out there

at the limits

of Bogotá,

in the natural

reserve

of your

confines


Als Extrems de Bogotà
aquest

entrar

a la biblioteca

dels meus ulls

emmordassat

contra

les ombres

sense nom

la ceiba

he après

a morir

de memòria

per dins

a estripar-me

les feres

de l’oblit

a cavar

perquè

els túnels

de l’ahir

forgin

temples

de pura

ceremònia

fronteres

enllà

als extrems

de Bogotà,

a la reserva

natural

dels teus

confins

vingueres

no venint

assedegat

Glauc

amb nusos

als líquens

i fosses

als miralls

entrares

a la selva

dels Urals

d’alberes

salvatges

i créixens

fanàtics

pneumàtics

foradats

d’alquímia

a les mans

sotjares

dreceres

seminals

als manuscrits

emmascarats

miratges

de gots

i oceans

solsticis

salivats

que duc

a les butxaques

del quimono

dibuixat

avui

que vull

els ossos

animals

que et bressen

les entranyes

del rogall

que puc

caminar-te

quilòmetres

avall

seguint-te

les dreceres

del redall

sobtat

alfac

l’alberg

del riu

que viu

que m’has

xifrat

de blau

desert

sense

ftes

en mi

diluvis

marins

a Tebes

nosaltres

no som

res d’abans

passeres i peixos

a les mans

als dits

tenim

quil.laies

dels pics

dels Andes

estivals

el rou

i l’arabesc

dels set

matins

felins

al centre

del topall

que duc

al pit

que ens

deixa

passejar

sense

sargits

amarres

o enflalls

que ens facin

travessar

els túnels

de l’ahir

fronteres

enllà

als extems

de Bogotà,

a la reserva

natural

dels teus

confins